Llibre de text: una eina o una limitació?

Enllaçant amb el que parlàrem en el post anterior sobre el rol del professorat, no ens hem d’oblidar d’analitzar el seu recurs més important, el famós llibre de text.

Aquest està compost per les propostes didàctiques d’una assignatura concreta prescrit pel currículum oficial. Però, què és això de currículum? Segons la Llei Orgànica8/2013, de 9 de Desembre, currículum és la regulació dels elements que determinen els processos d’ensenyament i aprenentatge per a cada un dels ensenyaments i etapes educatives. Dit en altres paraules, el currículum conté el com, què i quan el professorat ha d’aplicar i desenvolupar els continguts teòrics marcats per les institucions corresponents. Sembla que això facilita molt les tasques dels docents, i en part es així. Només s’han de limitar a seguir les “instruccions”. Però per altra banda, la manca de temps i la falta de concordança de les activitats curriculars amb la realitat de l’aula, fa que molts professionals es sentin lligats de peus i mans per la ombra del currículum.

L’eina executora d’aquest és el llibre de text que sembla que avui esta molt qüestionat ja que es veu com un instrument per l’adoctrinament i una forma totalment inadequada d’aprendre en el temps que vivim.  

Els alumnes d’avui no son els mateixos que fa 50 anys, ni el seu entorn és el mateix. No podem pretendre donar una classe magistral tradicional on l’única veu autoritària és la del professor, on l’únic recurs és un llibre de text i on els alumnes escoltaran passivament, ja que en una classe d’avui els alumnes estan sobre-estimulats amb les noves tecnologies, tenen tota la informació a un clic i son prou valents per qüestionar si allò que el professor els hi esta contant, és veritat.

Hem de canviar la metodologia i les eines per aplicar-la. De què serveix memoritzar la lliçó, escopir-la a un examen i desprès ser avaluat per això? Què estem avaluant, els coneixements adquirits per l’alumne o la seva capacitat de memorització?  No es pot aprendre sense comprensió i sense entendre el per què. Com diu Zabala, “los conocimientos conceptuales exigen un proceso previo, nada sencillo de comprensión [...] que solo serà posible mediante la observación, experimentación, ejemplificación, contraste, etc. Actividades muy alejades de la simple lectura i memorización de enunciados” (2009:62). I el problema del llibre de text és que t’arrossega a aquest modus operandi.  Ja els col·lectius pedagògics progressistes e innovadors del segle XX alçaren la veu i proposaren alternatives on l’alumne és el protagonista de l’aprenentatge i envers de memoritzar, s’aprèn fent, experimentant, qüestionant, investigant, descobrint, creant...

També hi ha una alternativa al llibre de text i es treballar amb projectes on els professors creen el materials adaptats a cada grup d’alumnes i marquen el ritme de treball, reduint o ampliant activitats segons les necessitats de l’alumne en aquell moment. Hi ha grups de professors en xarxa, com Textos Marea Verde on comparteixen tot tipus de material educatiu gratuït per a satisfer les necessitat de cada professor per a que ell compongui el seu propi material.

La solució tampoc és la digitalització total dels llibres, per què es cometran els mateixos erros. Però sí ens hem d’aprofitar dels recursos digitals així com de llibres de lectura, enciclopèdies, textos reals, etc per despertar l'interés del alumne. Hauríem de ser capaços de combinar tots aquests recursos per aconseguir el nostre fi, que l’alumne aprengui significativament.   

                                                           Font: imatge pròpia

El paper del professorat

"La educación no consiste en llenar un cántaro, sino en encender un fuego" 

William Butler Yeats.

En aquesta segona entrada parlarem del paper del professorat, una peça clau en la qualitat del sistema educatiu de qualsevol país. Sembla que avui és molt qüestionat tant pels alumnes com per les famílies. Primer ens hem de preguntar,  quines qualitats ha de tenir un bon professor? És una pregunta massa subjectiva per a posar-mos d’acord. Però segur que si començam la llista dient que ha de tenir coneixements teòrics de la seva matèria tots estem d’acord. Doncs la dificultat de ser professor comença justament aquí, quan te n'adones que ser un expert en una matèria no et fa un bon docent. Si  a això li sumam dedicació, paciència, flexibilitat, capacitat de transmetre, d’orientar i motivar, empatia, creativitat, tenir actitud positiva, carisma... la figura del bon professor va agafant forma. Però la llista no acaba aquí ja que li hem d’afegir noves capacitats requerides per l’avanç tecnològic imparable que ha suposat la incorporació de les TIC a les aules. En aquest sentit, el docent ha de ser capaç d’emprar tots els recursos tecnològics per fer el procés d’aprenentatge més eficaç. Aquesta destresa juntament amb coneixement pedagògic i coneixement de continguts, és lo que s’anomena el model TPACK i formaria la base per una ensenyança eficaç amb noves tecnologies.

Font: imatge pròpia

Com veiem, és una ocupació molt exigent que requereix una bona formació. Desgraciadament la formació del professorat i la posterior selecció, és un dels punts febles al nostre país. S’hauria de centrar en una ensenyança professional més pràctica i real, no tan teòrica i en contextos ficticis. Es ben sabut que durant anys milers d’alumnes estudiaven magisteri quan no sabien que estudiar ja que la nota de tall ha sigut i és baixa, aleshores no s’han produït experts vocacionals. Suposo que d’aquí ve la mala reputació i el desprestigi de la professió. Si tenim els medis i infraestructuras adients, per què no s’eleva el nivell d’exigència per entrar a qualsevol facultat d’educació? Així ens asseguraríem que qui es presenta és perquè vol, perquè té un compromís educatiu i per que esta preparat per a les exigències de les aulas 2.0

Crec que el major repte per un bon docent, almenys és la meva major preocupació, és com tenir la capacitat d’enganxar-los, de crear-los expectació, de despertar les seves ànsies de saber més, en definitiva, crear una motivació per l’aprenentatge. Si aconsegueixes això, te’ls has guanyat. Aquesta destresa, és innata o es pot adquirir? Tal vegada quan acabi aquest curs (incloent les pràctiques docent), tindré una resposta. De moment, seguiré somiant que algun dia serè capaç de tenir el carisma del professor Mr Keating de la pel·lícula El Club de los Poetas Muertos (1989) i faré que els meus alumnes treguin el poeta que duen dins. 

Finalitat de l'Educació

En la primera classe teòrica de l’assignatura Processos i Contextos, la professora ens ha il·lustrat amb el que és el sistema d’educació tradicional i la transformació d’aquest a un nou sistema més flexible i actualitzat. És una reflexió que no l’havia fet fins al moment. I es curiós, ja que estic cursant aquest màster precisament per formar part d’aquest entravessat i complex sistema.

El model d’ensenyança que jo conec és el que jo he viscut i segueix aquest ordre: classes magistrals carregats de teoria, memorització, prova escrita i oblidi. Què sentit té aquest procés? Doncs fins avui no l’havia qüestionat però això de que el professor sigui un “guia” per intentar treure i desenvolupar les capacitats que el alumne ja te, m’ha obert els ulls.

Però clar, el problema no és merament el professor, es molt més complex que això per què en aquesta maquinaria intervenen diversos components per a que funcioni correctament: el currículum, la família, els alumnes, la metodologia...  Per dissenyar aquests factors eficaçment, hem de precisar primer quina és la finalitat de l’educació. En aquest punt estic totalment d’acord amb Zabala i Arnau que declaren que “la enseñanza debe ser para todos, independientemente de sus posibilidades profesionales. Formar en todas las capacidades del ser humano con el fin de poder dar respuesta a los problemes de depara la vida” (2009: 26). L’escola d’avui ha de ser una escola completa que fomenti totes les capacitats de la persona per a fer front a un món competitiu i exigent. Ha de donar refugi a totes les persones, independentment del seu origen o de les seves destreses, per que aquestes es poden fomentar. Sense dubte les eines per aquest procés son les Tecnologies de la informació i comunicació (TIC) que posades a l’abast dels professors i alumnes, es converteixen en eines vitals per posar en pràctica un nou tipus de metodologia que sigui participativa, recíproca, immediata, constructiva, col·laborativa, dinàmica, divertida y sobretot, motivadora ja que uns dels grans reptes del docents es saber motivar a aprendre. Serà un llibre de text suficient per satisfer tantes exigències?  

Font: imatge pròpia