L'AVALUACIÓ

Exam (Flickr)

Seguint amb la línia del anterior post, seguirem parlant sobre factors que s’haurien de canviar en el nostre sistema educatiu per arribar a un mètode més competencial. En aquest cas és el sistema d’avaluació que s’ha de renovar per adequar-se al currículum per competències.

Aquesta dissociació entre la realitat canviant de l’educació i el encara model tradicional d’exàmens, no només passa  al nostre país. Tenim un exemple en els Estats Units, que encara que la revolució educativa ha arribat abans que aquí, segueixen amb vells patrons, que ens recorden al nostre sistema, com podem veure en el següent vídeo:

Ja hem parlat de que la memorització com a metodologia d’aprenentatge només serveix a curt termini, però el que ens interessa és un aprenentatge significatiu i amb sentit. El nostre company @jordi_drf va twittejar un article de Carles Monereo, “Los alumnos aprenden en funcion de cómo les evalúas”. Tot va lligat, si canviem els mètodes d’ensenyar hem de modificar els d’avaluar.

L’avaluació s’hauria de veure com a un procés evolutiu on la qualificació final, la numèrica, no és l’objectiu però el com i quant s’ha aprés. Aquesta nova estratègia ha de servir al professorat per a contrastar el grau d’assoliment per part de l’alumnat dels objectius de les àrees i de les competències bàsiques. Segons Jose Luís Castillo, el procés evaluatiu ha de ser personalitzat i participatiu. Es en aquest punt on entra la innovació: l’autoavaluació. A través d’aquesta eina el alumne pot reflexionar sobre el què ha après, el què no ha entès, el que li agradaria saber... una informació molt rellevant per als professors. A partir d’aquesta informació els professors poden planificar i orientar les classes a les necessitats dels alumnes, que són sempre el centre de aquest procés. Dissenyat les classes a partir de les seves necessitats, farà tot el procés d’aprenentatge més enriquidor i s’encertarà millor en les estratègies.

Neus Sanmartí, en l’article Avaluar per Aprendre afirma que “l’objectiu [de l’autoavaluació] és promoure la implicació de la persona que aprèn en el seu procés d’aprenentatge i ajudar-la a ser més autònoma, aspecte que és bàsic en el desenvolupament de qualsevol competència”.

Es veritat que ja hi ha molts de professors que apliquen aquestes noves tècniques com poden ser els portafolis, webquest, diaris reflexius... tot aquesta informació després es debat a classe amb el professor per a que aquest pugi acompanyar en el seu procés orientant-lo en els punts positius o negatius que s’hagi tret. Però encara així, queda molt camí per recòrrer.

Imatge pròpia

APRENDRE PER COMPETÈNCIES

El tema que ens ocupa avui són les famoses competències que tant hem sentit parlar, i clar, si volíem allunyar-nos de l’escola tradicional com hem estat parlant, calia un canvi fonamental en les bases de l’ensenyament: el què s’ensenya (el coneixements), el com s’ensenya (les metodologies i estratègies d’aula) i el per què s’ensenya (el fi de l’educació). Per donar resposta a les necessitats d’una societat complexa i en constant canvi, ja que el model tradicional basat en la transmissió verbal i la reproducció literal en exàmens no dóna resposta a les noves exigències dels nous perfils d’alumnat, neixen les competències bàsiques per redissenyar l’educació. Segons Zabala & Arnau, les competències són “allò que necessita qualsevol persona per donar resposta als problemes amb els quals s’enfronta al llarg de la vida. Una intervenció eficaç en els diversos àmbits de la vida mitjançant accions en els quals es mobilitzen, al mateix temps i de manera interrelacionada, components actitudinals, procedimentals i conceptuals”. (2007: 43-44).

Això de formar persones per a fer front als problemes de la vida és el que més m’ha mogut. Doncs pensar que la finalitat de l’escola i l’institut és arribar a la universitat ja no té cabuda en aquest context, per què l’educació ha de tenir la funció de formar persones en competències per a fer front als reptes de la vida. Ara ve la meva pregunta del milió; com es fa això?

Tenir adquirida una competència suposa adquirir un conjunt de recursos per saber, saber fer i saber ser.

En el següent vídeo veiem que volen dir aquests tres conceptes de manera molt il·lustrativa.

Per aplicar les competències, hem de canviar les metodologies i estratègies aplicades fins ara. Esta demostrat que el nivell de retenció és mínim si només escoltem o llegim. Per si feim, es a dir, participem en una classe activament seleccionant informació, organitzant-la, interpretant-la i desenvolupem la capacitat de transferir el coneixements a situacions i problemes de diferents contextos, l’objectiu d’aprendre s’apropa més a la preparació per a la vida, es a dir, una formació integral per a la vida. (Zabala, 2007)

Per treballar per competències cal afavorir i facilitar algunes condicions de les variables que hi intervenen, ja sigui en la gestió́ de l’aula o en la seqüenciació́ de les activitats, com en la implicació́ de l’alumnat en l’avaluació́, en l’explicitació́ de les activitats, en l’ús de varietat de recursos, en la gestió dels rols, etc

El gran repte és per al professorat que hauria d’incorporar les competències en la practica docent, dissenyant itineraris personals que facilitin la transició cap a un mètode més competencial, de manera gradual i començant per reptes assumibles.

Llibre de text: una eina o una limitació?

Enllaçant amb el que parlàrem en el post anterior sobre el rol del professorat, no ens hem d’oblidar d’analitzar el seu recurs més important, el famós llibre de text.

Aquest està compost per les propostes didàctiques d’una assignatura concreta prescrit pel currículum oficial. Però, què és això de currículum? Segons la Llei Orgànica8/2013, de 9 de Desembre, currículum és la regulació dels elements que determinen els processos d’ensenyament i aprenentatge per a cada un dels ensenyaments i etapes educatives. Dit en altres paraules, el currículum conté el com, què i quan el professorat ha d’aplicar i desenvolupar els continguts teòrics marcats per les institucions corresponents. Sembla que això facilita molt les tasques dels docents, i en part es així. Només s’han de limitar a seguir les “instruccions”. Però per altra banda, la manca de temps i la falta de concordança de les activitats curriculars amb la realitat de l’aula, fa que molts professionals es sentin lligats de peus i mans per la ombra del currículum.

L’eina executora d’aquest és el llibre de text que sembla que avui esta molt qüestionat ja que es veu com un instrument per l’adoctrinament i una forma totalment inadequada d’aprendre en el temps que vivim.  

Els alumnes d’avui no son els mateixos que fa 50 anys, ni el seu entorn és el mateix. No podem pretendre donar una classe magistral tradicional on l’única veu autoritària és la del professor, on l’únic recurs és un llibre de text i on els alumnes escoltaran passivament, ja que en una classe d’avui els alumnes estan sobre-estimulats amb les noves tecnologies, tenen tota la informació a un clic i son prou valents per qüestionar si allò que el professor els hi esta contant, és veritat.

Hem de canviar la metodologia i les eines per aplicar-la. De què serveix memoritzar la lliçó, escopir-la a un examen i desprès ser avaluat per això? Què estem avaluant, els coneixements adquirits per l’alumne o la seva capacitat de memorització?  No es pot aprendre sense comprensió i sense entendre el per què. Com diu Zabala, “los conocimientos conceptuales exigen un proceso previo, nada sencillo de comprensión [...] que solo serà posible mediante la observación, experimentación, ejemplificación, contraste, etc. Actividades muy alejades de la simple lectura i memorización de enunciados” (2009:62). I el problema del llibre de text és que t’arrossega a aquest modus operandi.  Ja els col·lectius pedagògics progressistes e innovadors del segle XX alçaren la veu i proposaren alternatives on l’alumne és el protagonista de l’aprenentatge i envers de memoritzar, s’aprèn fent, experimentant, qüestionant, investigant, descobrint, creant...

També hi ha una alternativa al llibre de text i es treballar amb projectes on els professors creen el materials adaptats a cada grup d’alumnes i marquen el ritme de treball, reduint o ampliant activitats segons les necessitats de l’alumne en aquell moment. Hi ha grups de professors en xarxa, com Textos Marea Verde on comparteixen tot tipus de material educatiu gratuït per a satisfer les necessitat de cada professor per a que ell compongui el seu propi material.

La solució tampoc és la digitalització total dels llibres, per què es cometran els mateixos erros. Però sí ens hem d’aprofitar dels recursos digitals així com de llibres de lectura, enciclopèdies, textos reals, etc per despertar l'interés del alumne. Hauríem de ser capaços de combinar tots aquests recursos per aconseguir el nostre fi, que l’alumne aprengui significativament.   

                                                           Font: imatge pròpia

El paper del professorat

"La educación no consiste en llenar un cántaro, sino en encender un fuego" 

William Butler Yeats.

En aquesta segona entrada parlarem del paper del professorat, una peça clau en la qualitat del sistema educatiu de qualsevol país. Sembla que avui és molt qüestionat tant pels alumnes com per les famílies. Primer ens hem de preguntar,  quines qualitats ha de tenir un bon professor? És una pregunta massa subjectiva per a posar-mos d’acord. Però segur que si començam la llista dient que ha de tenir coneixements teòrics de la seva matèria tots estem d’acord. Doncs la dificultat de ser professor comença justament aquí, quan te n'adones que ser un expert en una matèria no et fa un bon docent. Si  a això li sumam dedicació, paciència, flexibilitat, capacitat de transmetre, d’orientar i motivar, empatia, creativitat, tenir actitud positiva, carisma... la figura del bon professor va agafant forma. Però la llista no acaba aquí ja que li hem d’afegir noves capacitats requerides per l’avanç tecnològic imparable que ha suposat la incorporació de les TIC a les aules. En aquest sentit, el docent ha de ser capaç d’emprar tots els recursos tecnològics per fer el procés d’aprenentatge més eficaç. Aquesta destresa juntament amb coneixement pedagògic i coneixement de continguts, és lo que s’anomena el model TPACK i formaria la base per una ensenyança eficaç amb noves tecnologies.

Font: imatge pròpia

Com veiem, és una ocupació molt exigent que requereix una bona formació. Desgraciadament la formació del professorat i la posterior selecció, és un dels punts febles al nostre país. S’hauria de centrar en una ensenyança professional més pràctica i real, no tan teòrica i en contextos ficticis. Es ben sabut que durant anys milers d’alumnes estudiaven magisteri quan no sabien que estudiar ja que la nota de tall ha sigut i és baixa, aleshores no s’han produït experts vocacionals. Suposo que d’aquí ve la mala reputació i el desprestigi de la professió. Si tenim els medis i infraestructuras adients, per què no s’eleva el nivell d’exigència per entrar a qualsevol facultat d’educació? Així ens asseguraríem que qui es presenta és perquè vol, perquè té un compromís educatiu i per que esta preparat per a les exigències de les aulas 2.0

Crec que el major repte per un bon docent, almenys és la meva major preocupació, és com tenir la capacitat d’enganxar-los, de crear-los expectació, de despertar les seves ànsies de saber més, en definitiva, crear una motivació per l’aprenentatge. Si aconsegueixes això, te’ls has guanyat. Aquesta destresa, és innata o es pot adquirir? Tal vegada quan acabi aquest curs (incloent les pràctiques docent), tindré una resposta. De moment, seguiré somiant que algun dia serè capaç de tenir el carisma del professor Mr Keating de la pel·lícula El Club de los Poetas Muertos (1989) i faré que els meus alumnes treguin el poeta que duen dins.